Respostes a l'argumentari de l'informe Carbonell (primer lliurament)

A la roda de premsa on es van presentar les conclusions de l’informe Carbonell sobre el claustre de Mas del Vent, es va lliurar als mitjans de comunicació un document de 5 pàgines amb un argumentari en el que –suposadament- es basa l’atribució de les galeries claustrals a una recreació historicista del s. XX  (vegeu post anterior). No volem deixar passar més temps sense donar la deguda rèplica als diversos punts que proposa Carbonell per argumentar la falsedat del claustre. En aquest post es presenten aquestes respostes, si be en seguiran d'altres en relació als annexs (informes parcials de diversos autors encarregats per Carbonell).

Les respostes estan plantejades en negatiu, és a dir, com a contraargument de cada un dels punts presentats en les esmentades 5 pàgines. Al llarg de 2012 i 2013 creiem haver presentat dades suficients per demostrar en positiu l’antiguitat del claustre i per tant, en l’informe Carbonell es troba a faltar la resposta a algunes de les conclusions que han estat publicades. Per exemple (només per argumentar l’antiguitat –que no l’origen- del claustre) estaria be que l’informe respongués algunes de les següents preguntes:

-         En el supòsit d’una construcció moderna, perquè la tria de pedra de Salamanca quan al costat de Ciudad Lineal arribava regularment pedra de Colmenar?

-     Quina explicació podria donar-se a la doble numeració en les peces desmuntades, una d’elles de cal·ligrafia del s XVIII? 

-        Com s’expliquen les marques de desmuntatge existents a Madrid (en les juntes entre carreus, però també en les juntes entre dovelles)?

-     Quina explicació pot tenir la rèplica de capitells de Rebolledo de la Torre, quan aquests no es van publicar fins els anys 40s?

-       Com s’explica, al menys, una erosió impossible a Palamós de la que s’ha demostrat un període de degradació de l’ordre de 100 anys? Per tant, que no es va poder produir a Madrid entre 1931 i 1959.

-       Quina explicació s’aporta per justificar els danys –petits o grans- que algunes peces ja mostraven a Madrid? Suposadament acabat de construir el claustre,

-      Perquè la finca de Ciudad Lineal on suposadament es va tallar el claustre apareix neta i sense cap fragment de pedra en les fotos de 1932-33?

-    Com és que la talla i construcció d’un conjunt tant singular no ha deixat cap rastre documental?. Ni factures dels 120-150 m³ de pedra, ni record entre els picapedrers de Villamayor del Rio...

I així es podrien proposar un seguit de qüestions argumentades i publicades des del primer dictamen de la DG de Patrimoni l’any 2012 i que han estat obviades pel redactor de l’informe de 2014, tot i disposar de les dades en diversos documents lliurats al llarg de 2013 i 2014.

Màrius Vendrell

-----------------------------------------------------------------------------------

Respostes (en cursiva) als punts argumentats en l’informe Carbonell lliurats a la premsa el passat dia 19 de novembre de 2014.

Incloem aquí els punts presentats a la premsa, presumptament redactats per Eduard Carbonell, dels que no hem corregit el text, per tant, la redacció, sintaxi i subratllats són responsabilitat del seu autor. El nostre text està en cursiva.

1 Conclusions als estudis de la pedra i els materials del claustre, i de la talla de la pedra

1 El material de que està fet els claustre de Palamós és gres de Villamayor, utilitzat en el monuments de la ciutat de Salamanca. Només es poden trobar dues varietats d'aquest gres en el claustre de Palamós. La irregularitat que presenta la pedra procedeix d'una mala tria dels blocs trets de la pedrera. Els carreus en que s'ha construït i esculpit el claustre no són de bona qualitat ni regulars en la seva composició, el que dóna diferències de color de la pedra.

En opinió del que subscriu (MV), amb 25 anys d'experiència en l'estudi dels materials de construcció històrica, la pedra emprada en el claustre és de bona qualitat, en tot cas absolutament comparable amb l'emprada en monuments equivalents de Salamanca. La manca de qualitat de la pedra, especialment del gres com en aquest cas, està en relació amb la quantitat -i qualitat- de les argiles contingudes en la matriu i en la potencial alteració dels minerals formadors de la pedra. Ni una ni altre circumstància es detecta en les pedres de Palamós.

D’altra banda, l'argument esgrimit en aquest punt és una mera opinió, probablement indocumentada.

Addicionalment, en l'hipotètic supòsit que aquest claustre es fes a Ciudad Lineal, seria del tot inversembant i incomprensible la tria de pedra de Villamayor, que a primers del s XX estava a 330 km de Madrid (la línia de tren de l’època no passava per Àvila; anava per Valldolid i Medina del Campo), mentre que, a la mateixa Ciudad Lineal, a 4 cantonades del carrer Angel Muñoz, hi havia l’oficina que comercialitzava la pedra de Colmenar Viejo (població situada a 30 km de Madrid), que disposava de la seva pròpia estació de tren, on es rebia i treballava exclusivament pedra de Colmenar, estació situada als anys 20 i 30 al carrer Bravo Murillo, 128.

2 L'estudi del treball de les pedreres de Villamayor i de les tècniques i estris de treball de la pedra utilitzats tradicionalment des del segle XIX i fins a l'actualitat coincideixen amb el treball que es troba en el claustre de Palamós. Són les mateixes que es troben en les restauracions fetes a la catedral de Salamanca per l'arquitecte Ricardo Garcia Guereta entre els anys 1918 i 1927.

Resulta curiosa aquesta afirmació, especialment perquè es contradiu amb el que s'expressa en el punt 4 d'aquest mateix text. D'altra banda, les eines emprades en el s XIX no difereixen gaire de les medievals, atesa la limitada implantació de mitjans motrius en l'extracció de la pedra abans del s. XX i l’arribada tardana de la revolució industrial a la península Ibèrica.

3 A la pedrera, per separar el bloc, poder-lo lligar i treure'l a l'exterior els operaris el mouen fent palanca amb parpalines introduïdes dins les línies dels talls. D'aquesta forma es queden les arestes marcades a banda i banda per la força de la palanca. Aquestes marques en les vores dels carreus, poden interpretar-se com marques de successius desmuntatges del claustre per superar l'adhesió del morter d'unió, quan es fan a la pedrera.

És a dir, que segons l'argumentació esgrimida en aquest punt, les peces es treuen de la pedrera amb una preforma només uns mil·límetres més gran que la forma definitiva... i és per aquesta raó que les marques de palanca encara resten a la pedra col·locada a Ciudad Lineal. Només la ignorància de les mides de les preformes extretes de les pedreres pot explicar aquesta argumentació, que no té altre voluntat que negar les evidències d'un desmuntatge previ a Ciudad Lineal.

Complementàriament, en els informes lliurats al dept de Cultura el juliol de 2012 i el complementari de setembre de 2014, es demostra que les juntes entre dovelles situades en l'intradós dels arcs, també presenten marques de desmuntatge, en aquest cas no d'una palanca sinó d’una eina per obrir la junta. Res a dir sobre aquest tema? 

4 En el tall de pedra, l'acabament de la superfície dels carreus es realitzava amb trinxant, amb la talla obliqua, que es troba en tot el romànic. El tall de l'escultura i elements decoratius es feia amb cisell o amb cisell dentat. En cap part del claustre de Mas del Vent es troben senyals d'aquestes eines; totes les superfícies estan abrasades amb raspall d'acer, o be sorrejades a pressió. O be amb dentellades que res tenen a veure amb la talla de pedra.

Marques de trinxant amb talla obliqua es troben en les cares de junta de les dovelles del claustre que es troben escampades pel jardí de Mas del Vent. D'altra banda, el tall de l'escultura (capitells, per exemple) es fa amb l'eina que calgui i, normalment, es poleix després per assolir una superfície llisa i un detall escultòric ben definit: aquest procés no deixa marques del tall de pedra ni de l'escultura dels detalls.

 

D’altra banda, els perfils superiors dels cimacis tenen les mateixes marques de talla obliqua amb trinxant que els homòlegs del claustre de Silos o el de San Pedro de Soria, per posar dos casos fàcilment comprovables.

 

Complementàriament, es podria suggerir a l’autor d'aquest argumentari que tracti de trobar aquestes marques en els detalls escultòrics dels capitells de Sant Cugat o en els figuratius de la Catedral de Tarragona o en qualsevol altre claustre que no se'ls acudeixi atribuir a una recreació historicista.

5 Es pot afirmar sense dubte que, en quant a la talla de pedra i a la construcció, el claustre de Palamós és homogeni i uniforme. Uniformitat de les dimensions dels blocs de pedra, exceptuant els carreus amb motllura de les cantonades. Això ens porta com veurem més endavant amb altres arguments, a mantenir la uniformitat de tot el claustre, sense excepcions.

En base a aquest argument, els claustres de Poblet, els dos de Santes Creus, el romànic de Vallbona de les Monges, el de Sant Domènec de Girona i tants altres, deuen ser igualment recreacions historicistes del s. XX o si més no, se n’hauria de qüestionar l’originalitat.

6 No s'han trobat marques de picapedrer ni formes de tall de la pedra comparables amb l'època medieval. Absència de llaura històrica de la pedra.

Les marques de picapedrer comencen a aparèixer a finals del s XI i sistemàticament, a partir del XIV. No obstant, hi ha molts claustres romànics que no presenten marques de picapedrer. D'altra banda, les esmentades marques són visibles en algunes cares exteriors dels carreus de paraments, mai en els elements escultòrics. Si l’autor del limitat argumentari hagués desmuntat alguna dovella medieval o traceria gòtica hauria vist que les marques estan a les cares de junta, mai a la superfície visible, per raons evidents.

7 Sota les columnes, les bases estan fetes d'una única peça amb el sòcol. Això no és gens habitual en l'arquitectura romànica.

Certament és poc habitual de la manera en que es presenta en aquest claustre, però no única. Bases amb sócol es poden veure en el museu lapidari de Saint Michel de Cuxa, a un dels costats del claustre de San Juan de Duero o al mainell de la finestra bífora del cos occidental de la Catedral Vieja de Salamanca (a on, per cert, els perfils de bosells i cavets són els mateixos que a les bases del conjunt de Palamos). Encara, entre les singularitats, es pot assenyalar un cas de finals del XIII, com el claustre de Sant Domènec de Girona, on hi ha suports en els quals inici de sócol, base, columna, capitell, cimaci i salmer constitueixen una sola i única peça de pedra.

8 Les incisions en forma de sageta en les dovelles no poden servir per escolar morter, dons aquest, a l'Edat Mitjana no era líquid. En el romànic es feina servir morter de calç aèria o amarada i sorra en pasta i el seu enduriment es produeix en contacte amb l'aire i a l'intern de la junta trigaria massa anys per a fer la funció d'assegurar les dovelles. En canvi podria servir per colar-hi una lletada de ciment o morter de ciment que endureix moltíssim més ràpid. Podrien atribuir-se al moment en que es construeix a Ciudad Lineal.

Aquest argument confirma dues coses: a) que seus els autors no han vist mai cap dovella medieval desmuntada, i b) que desconeixen del tot el comportament, usos i construcció amb morter de calç (tampoc del ciment pòrtland, per cert). Les dovelles de Santa Maria de Castelló de Farfanya, les de la girola de Santa Maria del Mar i les del claustre menor d'Escala Dei tenen aquests canals per a la distribució de morter (de calç). El desconeixement del seu ús no pot ser un argument en contra de la seva autenticitat.

9 La numeració incisa en la cara interior dels blocs de pedra no es pot datar. G. Boto proposa que la numeració dels carreus, la seva grafia, es correspon, més que amb qualsevol altre període, amb l'escriptura de finals del s. XVIII. És fa difícil definir amb exactitud la filiació com especifica el mateix G. Boto quan diu que s'assembla més que amb qualsevol altre període. Caldria dir , i no pas que va ser feta en aquella data.  Per altre part, es difícil comparar la grafia escrita sobre paper i la llaurada sobre pedra. Crida l'atenció la diversitat la diversitat de cal·ligrafies que trobem sobre les pedres, algunes molt ben traçades i altres molt matusseres, indicant que hi va haver uns quants operaris amb que l'estil de la cal·ligrafia és com la del s. XVIII amb diferent nivell de formació fent les incisions (Masalles, Annex 2, p 40.)

La redacció d'aquest punt no passarà, certament, als annals de la literatura científica, per confós, maldestre i injust (cast. torticero). És a dir, els números “s'assemblen més que a qualsevol altre, a l’escriptura del s. XVIII”...be dons direm -com es suggereix- que l'estil cal·ligràfic és com el del s. XVIII i no pas com el de qualsevol altre època. 

Estrictament, l’expressió “s’assembla més” no és la més rigurosa; tècnicament es diu “es compatible amb” i tota la teoría taxonòmica dels estils en la Historia de l’Art i l’Arqueologia des del segle XIX, es basa en aquest principi epistemològic. Qualsevol historiador de l’Art ho sap o ho hauria de saber. Fins l’aparició de datacions absolutes per mitjans analítics, les afiliacions per semblança es basen en el principi de compatibilitat. És tan escolar, que qualsevol debutant ho sap. 

Un cop dit això, què significa aquesta numeració? Se sap, i es pot comprovar a les fotos de 1959, que les peces van arribar a Palamós amb una numeració (avui no conservada) pintada en vermell (segons recordaven testimonis directes d’aquell moment). Dons ara caldria que l’autor del text expliqui perquè una doble numeració... perquè algun (o alguns) pocafeines es van entretenir en gravar números amb una cal·ligrafia del s. XVIII. 

10 No s'han trobat restes de morters antics: els morters analitzats corresponen a restauracions recents. En aquest punt, l'informe de Vendrell troba un rastre de morter que identifica amb Salamanca, però no presenta cap anàlisis comparatiu de les restes que encara es conserven d'aquest claustre de Salamanca.

Es diu que no s'han trobat morters antics, però el redactor d’aquest argument disposa d'un informe que diu que sí, però no el convé creure'l. Dons efectivament, s'han caracteritzat els morters provisionals de Ciudad Lineal (calç hidràulica), els de muntatge i posterior reparació a Palamós (també calç hidràulica i ciment ràpid, respectivament) i una resta de morter de calç amb àrid coincident amb la pedra de Villamayor del Rio. És a dir: hi ha restes de morter que no corresponen amb els de Madrid ni Palamós.

11 No s'han trobat les pàtines, que són habituals en els monuments medievals o renaixentistes. En canvi, si que s'han trobat pàtines que porten a èpoques més recents, s. XIX i XX, aplicades sovint sobre elements restaurats o sobre pèrdues de material.

Les pàtines no són habituals dels monuments medievals o renaixentistes, com diu el redactor de l’argumentari, que demostra no saber res de pàtines. En l'estudi lliurat el juliol de 2012 es demostrava l'existència de restes d'una pàtina, la qual cosa es confirma en l'informe de setembre de 2014. Complementàriament, s'esmenten pàtines aplicades sobre els morters de restauració/construcció un cop muntat a Palamós. 

D’altra banda, les pàtines no poden datar absolutament res perquè es tracta d'aplicacions que s'han fet sistemàticament des d`èpoques pretèrites fins el s XX. La façana del Naixement de la Sagrada Família presenta aquest tipus de pàtina, exactament igual que la portada de Llotja de Mercaders a Palma, o la de la catedral de Tarragona abans de la restauració de 1992, per posar exemples prou allunyats. Ni unes ni altres són pàtines medievals, però algunes estan en edificis medievals.

Addicionalment, no seria lògic trobar una pàtina uniformement aplicada perquè Ortiz esmenta que es va aplicar anilina (que no s’ha trobat analíticament) per unificar el color de les peces a Ciudad Lineal. Per tant, si queden restes de pàtina (que en queden) són escadusseres i molt parcials.

12 L'estudi de les mostres preses, amb caràcter exhaustiu, de la capa que d'alguna manera homologava el color dels capitells, conclou que alguns dels materials utilitzats, com la barita, només s'utilitza a partir de finals del s. XIX. S'han identificat a través de l'analítica, dos tractaments de protecció/consolidació de recent aplicació en el monument, quins components són d'ús relativament recent. Recobriments en superfície, morter de guix i morter de calç. El primer possiblement donat desprès de muntar el claustre en el seu emplaçament original. El recobriment de morter de calç és possiblement més recent.

Resulta difícil saber que es vol dir amb “homologar el color dels capitells”, però si es refereix a la uniformització cromàtica, la pàtina esmentada en la resposta al punt anterior pot explicar força coses. 

D'altra banda, la barita és un mineral que forma part de la pedra de Villamayor en forma d’inclusions micromètriques i enclaus centimètrics. El fet de trobar sulfat de bari sobre una pedra que conté sulfat de bari no sembla una troballa molt rellevant... i de fet, així ho reconeix l'informe de l'IPCE, que el redactor d'aquestes conclusions ha volgut obviar.

 

13 Absència de restes de pàtines oxalatades, que acostumen a estar presents en molts monuments romànics i gòtics, com es troben el els claustres de Silos i de San Juan de la Peña.

Ens remetem a la resposta als punts anteriors, tot i que la denominació “pàtines oxaladates” resulta curiosa. Ara sabem (l’autor d'aquest argumentari, no) que els oxalats de les pàtines de qualsevol època trobades en edificis antics són el resultat de la degradació dels aglutinants (freqüentment proteics o polisacàrids), quin darrer producte és àcid oxàlic, el qual reacciona amb la calç que sol haver per tot arreu.

14 El conjunt es va tractar amb olis vegetals possiblement durant la dècada de 1950/60.

I això que prova?... en el cas que no estiguin equivocats, només demostraria que els anys 50s es va tractar el claustre. Res a veure amb la seva antiguitat.

15 No s'ha identificat cap capa o pel·lícula que pugui utilitzar-se com a indicador de l'antiguitat dels capitells.

Cal remetre altre cop al lector al referit anteriorment. En tot cas no és un argument provatori de res, ni en un sentit ni en l’oposat.

16 L'estudi de les fotos dels capitells de l'arxiu Moreno ens permet apreciar la integritat dels mateixos, ja que no presenten pèrdues a les seves parts més delicades, aquelles que surten en projecció. Fet sorprenent si es tractés de peces de set segles d'antiguitat ja que no és gens infreqüent que els capitells d'època romànica presentin abundants pèrdues de fragments a les seves configuracions.

Sorprenent argumentació! Les fotos esmentades mostren, precisament, pèrdues, cops, danys puntuals, etc., molt similars a les que presenten actualment els mateixos capitells, mentre que en altres casos, els capitells mostren pèrdues importants respecte de les fotos dels anys 30s i 50s. La negació de l'evidència no l'esborra. Vegeu les fotos adjuntes al final d’aquest post com a prova de la perversitat de l'argumentació esgrimida. 

Complementàriament, cal assenyalar que l’estat de conservació dels capitells de Silos que va fotografiar Gómez Moreno els anys 20s era excel·lent i ningú els atribueix a una recreació historicista del s. XX. 

En tot cas, cal insistir que mai ningú ha defensat que els 44 capitells siguin originals, que els inexistents o trencats es fessin nous és completament lògic: només un estudi detallat, amb prou temps d’observació i sense presses per tancar el tema, podrà aportar llum a aquest punt.

17 S'identifica una neteja mecànica, amb raspalls mecànics. Aquesta neteja, potser amb molta intensitat en algun lloc, fa que s'hagi retrovat el dibuix original amb una eina punxant donat els resultats inferiors a l'original. És el cas per exemple, de la figura del castell, si comparem fotografies de Ciudad Lineal, molt deteriorat i de l'estat actual a Palamós, refet amb eines tallants.

En informes que ha tingut a la seva disposició de l'autor d'aquest argumentari, s'esmenta el retreball d'algunes de les peces, entre elles el castell. No es pot saber si es va fer amb raspalls de cerres metàl·liques o amb altres eines. En tot cas, aquest argument només confirma que es van retreballar algunes peces (i d’altres es van fer noves i se’n van reusar algunes). Res que tingui a veure amb la cronologia original.

Tal com està redactat, sense afegir-hi ni una coma, aquest argument dóna explícitament la raó de l’antiguitat de la peça. L’aspecte i perfils de moltes peces són fruit d’eines emprades a Palamós a partir dels anys 60s. Per què, sinó, s’hauria de retreballar i/o netejar si no és per què es tractés de peces velles?

18 La superfície de molts carreus presenta una textura pròpia del rebaix de pedra amb eines elèctriques o de la imitació d'una textura històrica autèntica amb una profusió de marques rectilínies aplicades sobre un fons prèviament allisat. Malauradament no en queda res de la pell original, ja siguin moderna o antiga.

...i ? Això parla de la violència de la intervenció a Palamós a partir dels anus 60s, no del que va passar abans. 

19 Alguns dels capitells no han estat mai acabats més enllà d'una mera abozzatura.

És un argument fal·laç, no demostrat i en tot cas, només expressa l'opinió de seu l'autor. Com que argumentar opinions és inútil, sobretot si estan emeses amb intenció dirigida, invitem al lector a observar els capitells en les nombroses col·leccions de fotografies existents a internet.

Sumant les sèries de fotos dels anys 1932-33, la dels anys 40s (IPCE), la col·lecció de fotos dels Ortiz i les del muntatge a Palamós el 1959, disposem de fotografies de 38 dels 44 capitells. No n’hi ha ni un que estigui inacabat, ni un!. A més, seria ben fàcil comprovar quins capitells de Palamós no apareixen a les sèries de fotos esmentades i discernir si són aquests els que l’autor de l’informe imagina com “inacabats”

Cal esmentar que hi ha formes d'erosió de les que s'ha demostrat, sense cap mena de dubte, que no es poden haver produït ni a Palamós ni a Madrid i per tant, s'han d'haver ocasionat en un emplaçament anterior. Aquest detall, remarcat com a MOLT important en els informes de juliol 2012 i setembre 2014 ha estat omès per l'autor de l'argumentari. 

L’erosió d’aquest cimaci no es pot haver produït a Palamós perquè està protegit per la dovella. Comparant amb erosions similars, aquesta precisa de casi 100 anys per tenir lloc. Per tant, no ha pogut fer-se a Palamós, però tampoc a Madrid (1931-59). La conclusió és clara: hi ha hagut un emplaçament anterior

No hi ha relació entre els fusts i les dimensions dels capitells que encara es conserven en els murs perimetrals del claustre de la catedral vella de Salamanca i Palamós. No obstant, qui va dissenyar el claustre de Palamós coneixia l'obra de la catedral vella de Salamanca.

 

Quines de les quatre mides dels capitells que hi ha en els murs perimetrals del claustre de Salamanca? Si tinguéssim per separat l’obra de la porta de comunicació del claustre i l’església, l’obra de la façana de la sala capitular i els arcosolis funeraris dels costats E i S (de l’oest no es sabem res després del desmuntatge de 1783-85), no seria possible afirmar la congruència i cohabitació d’aquests dissímils elements.

I tant que l’escultor de molts dels capitells de Palamós coneixia l’obra romànica de Salamanca, si l’estava fent ell mateix en aquell moment!

Molts elements del claustre presenten una factura recent i ha capitells que poden catalogar-se com inacabats.

Aquesta és una afirmació gravíssima, inexacte amb la realitat existent i que el seu autor no pot demostrar perquè no passa de ser una mera opinió tendenciosa.

No s'ha identificat cap element o dada que es pugui atribuir clarament al període medieval.

No s’ha sabut ni volgut identificar seriosament. Són molts nombrosos els elements que permeten atribuir inequívocament peces al període romànic, tal com consta en informes que el redactor d’aquest punt ha tingut a la seva disposició.

Tots els estudis realitzats ens porten, en allò que es referix a l'estudi de la pedra i dels materials del claustre, i de la talla de la pedra, a una homogeneïtat total del conjunt. Aquest paràmetre és molt important i el tindrem en compte en el cas de l'estudi d'història de l'art.

L’homogeneïtat és lògica en una obra que és completa, que es planeja i es realitza, que talla tot allò que necessita, siguin bases, capitells, carreus o dovelles. Tot el que es faci nou (en època medieval, abans i després) es tallarà amb el criteri de mòdul inicial de les peces originals.

Seguint aquest criteri (l’homogeneïtat com a prova de modernitat), els claustres de Vallbona de les Monges, els de Santes Creus, el de Poblet, el de les catedrals de Girona i Barcelona i tants altres, serien falsos per homogenis?.

2 Conclusions als estudis de l'arquitectura del claustre

Exposarem les conclusions a que fan referència les pàgines anteriors dedicades a aquest punt, tenint en compte la totalitat dels estudis emesos, i les parts dels informes que són complementaries o contradictòries. Per arribar a una conclusió partir directament dels estudis de Merino de Cáceres, de Gerardo Boto i d'Alex Masalles.

1 Els arcs de Mas del Vent són una rèplica del claustre de San Juan de la Peña, però a escala major. Les bases de les columnes són també una còpia de les bases que l'arquitecte Ricardo Magdalena va fer en la restauració de San Juan de la Peña a finals del s. XIX.

Només en una visió superficial, de perfil general i sense refinaments epistemològics, es pot reconèixer similitud entre San Juan de la Peña y Palamós. És una valoració que només és factible des d’un punt de partida prejutjat o si no es reconeixen els detalls. Arcs amb xambrana sobre columnetes és relativament comú a la cultura artística romànica hispana.

Pel que fa als perfils gràfics de las bases no cal buscar en La Peña el que hi ha a Salamanca mateix: vegeu els perfils de las columnes de la bífora de la tribuna occidental de la Catedral Vieja.

2 El banc on es recolza la columnata és excessivament baix, i no té cap entrada per passar a l'interior del jardí claustral. Això no és habitual al romànic ni al gòtic.

Malgrat desconèixer la norma, existeixen prou exemples de claustres romànics i gòtics amb el banc baix, sobresortint sobre el paviment de la galeria entre 20 i 40 cm. És el cas dels claustres de la catedral de Coimbra, del monestir benedictí femení de Sant Daniel de Girona, del claustre alt del monestir benedictí masculí de Santo Domingo de Silos, del monestir benedictí masculí de Sant Sebastià dels Gorgs, del claustre de Claustrillas en el monestir femení cistercenc de Las Huelgas, del Cordeliers (franciscans masculins) de Saint-Emilion (Dordogne), claustro del monasterio de Sant’Andrea della Porta de Genova ...

Al marge dels nombrosos exemples, en el trasllat des del lloc d’origen no hi ha raó per emportarse el carreus de les filades inferiors –potser danyats per humitat?-, de la mateixa manera que no s’emporten mai els fonaments: l’ampit proporciona per se la base horitzontal necessària. En la restitució, muntatge i acció de completar no hi ha raó per no tancar tot el perímetre de la base quant el destí futur és un jardí –americà- i s’hi pot accedir pujant l’esglaó al qual queda reduït l’ampit un cop semienterrat. És obvi que el jardí d’una mansió no és un monestir, ni un milionari és una comunitat monàstica.

3 Les bases de les columnes solidàries dels blocs del sòcol, estan fetes a partir de blocs de dimensions 60*130*83 cm, per a les bases dobles i de 60*130*129 cm per a les bases quàdruples. Aquesta característica és del tot inusual en la tecnologia constructiva del romànic.

La característica inusual són les mides? Dos comentaris: a) resulta curiós que tot l'estalvi de pedra que s'argumenta per a les pedres amb osques de desmuntatge es contradiu tallant ampit i base del mateix bloc, amb una pèrdua de material important; b) en època medieval (i en qualsevol altre) les pedres es tallen en la pedrera seguint les mides de preforma requerides en obra, com resulta evident. Amb el criteri exposat per l'autor d'aquest punt no s'hauria construït la catedral de la Seu d'Urgell, ni la de Tarragona, ni Santa Maria del Mar...

4 Les impostes no estan preparades per rebre la coberta de les galeries claustrals. Es el mateix que passa a San Juan de la Peña, en la restauració de l'arquitecte Ricardo Magdalena.

Les impostes poden ser fruit de l’acció de completar (com ho poden ser carreus o dovelles) realitzada a Ciudad Lineal (perquè convé no oblidar que ningú defensa la naturalesa romànica de tot el conjunt, ni de totes les peces del conjunt). Dit això, el claustre dels Cordeliers de Saint-Emilion, per exemple, presenta unes plaques horitzontals de pedra (per damunt de les filades sobre dels arcs) on recolzaven les cobertes de fusta de les galeries. Aquestes plaques presenten el perfil de la motllura, tant del costat de les galeries com del pati central. És el mateix que succeeix a Palamós.

5 Les columnes sobre les quals descansen els guardapols al claustre de San Juan de la Peña consten de plint, torus i files, columneta i capitell de forma troncopiramidal amb collarí i cimaci. La funció constructiva  d'aquestes columnetes s'explica com a punt de descàrrega del propi arc amb decoració escacajada que formen els carreus del guardapols. A Palamós aquesta funció queda anul·lada ja que el guardapols està tallat en el mateix bloc de pedra que l'arc, i per tant les columnetes tenen un caràcter d'imitació, més decoratiu.

I quina és l’objecció? En tot cas, el disseny exacte de les columnetes no es troba, per més que es vulgui, a San Juan de la Peña, sinó al sepulcre tardorromànic del claustre de la Catedral Vieja de Salamanca, encara in situ. D’elements ornamentals hi ha arreu a l’Edat Mitjana. No fa un bon servei a l’arquitectura medieval analitzar-la amb criteris vitrubians.

6 Respecte a l'estereotomia, totes les peces del claustre tenen la mateixa dimensió. Els carreus dels angles són homogenis, cosa que no passa en els monuments romànics. No existeixen peces per lligar les parts del claustre, les galeries, els capitells i les bases de les columnes dels extrems de les galeries van adossades, i no encastades com seria lo normal, al matxó cantonal.

Resulta difícil la comprensió de l'argument. En la construcció d'un claustre es tallen les pedres a les mides que convenen, preferentment homogènies (la majoria de la mateixa mida), però en tot cas adaptades a les necessitats d'obra, mai a l'inrevés.

No obstant, i pel que fa a les cantonades, no hi hauria d’haver res de romànic si, com s’interpreta, la procedència és de la catedral Vieja de Salamanca: la referència documental del Maestro Quiñones de 1783 deixa completament clar que las cantonades del claustre es van refer “hace pocos años”. Per tant, ja abans del desmuntatge de les galeries romàniques, les cantonades havien estat substituïdes cap a 1770/1775(?) per constructors culturalment no medievals. Així doncs, seria normal si les cantonades fossin romàniques, però des de fa més d’un any i mig està clar que no ho són, que no existien les cantonades romàniques.

7 G. Boto defineix un desplegament de les dovelles amb xambranes com es troba a Santa Maria de la Vega. Fòrmula que, segons Boto, pot considerar-se Salmantina.

...i? En efecte, ho reitero. La solució va ser emprada en llocs tan dispersos com Santa Maria de la Vega (Salamanca), Ceinos de Campos (Valladolid), l’abadia de Rueda (Burgos) o Saint-Guilhem-le-Desert (Midi-Pyrénées). El primer i quart cas es poden visitar; el segon i tercer els coneixem per gravats i fotos.

8 Tots els capitells estan trets de blocs de les mateixes dimensions: els capitells dobles de blocs de pedra de 47*50*95 cm; els quàdruples del blocs de 95*95*50 cm. Són les mesures habituals en les pedreres de Villamayor en l'extracció de pedra, així com una mesura estandarditzada des de principis del s. XX era el “carreu romà”, quines dimensions eren 0,47*0,50*0,95 m

Aquest argument és increïble: es vol insinuar que a les pedreres de Villamayor només tallaven mesures estàndard? Es vol dir que el disseny d'un claustre de ~20x20 m es va fer en funció de les mides de les pedres que s’extreien a la pedrera? Només una contumaç ignorància del treball de la pedra i del tractament d'aquesta a l'edat Mitja i posteriorment, pot portar a l'autor a afirmar el que sembla afirmar.

Els capitells dobles de Palamós mesuren 47x93x46 cm i els quàdruples 93x93x46 cm, la base és un capitell de 40x47x46 cm, multiplicat per dos o per quatre. Al monestir de Silos es conserven capitells de 47x47x42 cm corresponents al Primer Taller i procedents del templet funerari dels Finojosa. Aquests capitells silenses es van treure de blocs de pedra de 47x50x50 cm. Així dons, resulta que les mesures dels capitells silenses de circa 1100-1110 li semblarien pròpies del segle XX al redactor d’aquest argument?.

9 De l'estudi de G. Boto: les dimensions del claustre en el seu estat actual, medeixen 22,75 m de distància entre els perfils exteriors de les galeries afrontades, amb una altura anàloga de 4,5 m, amb unes dimensions que es corresponen amb múltiples del peu capitolí. En canvi, Merino de Cáceres, defineix, després d'un rigorós aixecament planimètric del claustre de Palamós, que s'ha pogut comprovar que la modulació que la modulació i construcció del claustre s'ha realitzat segons el sistema mètric decimal, El metre s'adopta a Espanya com unitat fonamental de longitud per la Llei del 19 de juliol de 1849.

De la lectura d'aquest redactat es pot deduir que les mesures de Boto (fetes juntament amb el que subscriu -Vendrell-) són una mera aproximació, no com el “rigorós aixecament” del sr. Merino, qui per cert, argumentava la falsedat del claustre -i el contrari -Tele Madrid, 22 juny 2012- sense haver-lo visitat i per tant, sense haver fet el “rigorós aixecament” que diu haver fet els darrers mesos. 

En tot cas, si el claustre mesura 22,75 m, resulta impossible una modulació mètrica, que hauria de donar nombres enters o meitats. Que una cosa es pugui mesurar en metres no significa que estigui construïda basant-se en aquesta unitat.

10 Pel que fa al sistema constructiu del claustre no hi ha dubte que les solucions constructives aplicades serien certament sorprenents si es tractés d'una obra d'època romànica. La repetició d'aquestes i l'estandardització de les mesures de quasi totes les peces, especialment les arcades i els pilars, fan pensar en un projecte previ on es va concretar l'estereotomia de tot el claustre.

Novament l'autor s'entesta en exposar públicament la seva ignorància de l’edificació medieval. La construcció d'un claustre implica una planimetria prèvia (també el s. XII), una decisió sobre les seves mesures i un disseny del seu especejament per a poder encomanar a la pedrera les peces preformades. Naturalment que aquest claustre disposava d'un projecte previ, altrament no s'hagués pogut construir, projecte com el que havia d'existir per a la Seu de Manresa, el monestir de Poblet o la catedral de Girona. O és que es pensa que per ser antics, es construïa improvisant sobre la marxa? El referent del redactor d’aquest punt no passa de ser “Els pilars de la terra”... 

El que el redactor interpreta com un projecte previ es completamente habitual en la baixa Edat Mitjana.

11 Considerant aquestes premisses exposades, que indiquen una manera de procedir, veiem que el claustre de Palamós es confia plenament al projecte, en el disseny previ de totes i cada una de les peces i no, com es feia a l'Edat Mitjana, en les proporcions arquitectòniques del conjunt que, peça a peça, es va aixecant en un veritable desenvolupament orgànic. Tot plegat, ens marca una forma de treballar clarament moderna.

Naturalment que es confia a un projecte!. Què, si no? Anar fent a mida que es van pujant les parets i les voltes? Que atrevida és la ignorància!!! O l’autor d’aquest argument creu que Santa Maria del Mar es va “anar fent” a mida que progressava la construcció? Dons hi havia un projecte que va permetre fer els fonaments d’una vegada, amb previsió de la disposició de contraforts, girola, pilars, etc.

Les solucions aplicades en el sistema constructiu són estranyes al romànic. Tot fa pensar en un projecte previ en el que es concreta l'estereotomia de tot el claustre, amb estadarització de totes les mesures, el que demostra una manera de construcció moderna.

La innegable estandardització de les dovelles, així com dels carreus de les cantonades, no es romànica, no es troba enlloc (només podria posar l’exemple de tres o quatre arcs del claustre de San Juan de Duero, Soria). Però vegeu el que s’ha dit més amunt sobre les cantonades.

Conclusions als estudis d'Història de l'Art

1 Els capitells són de grans dimensions, poc habituals als claustres romànics

Com s’ha dit, els capitells dobles de Palamós mesuren 47x93x46 cm i els quàdruples 93x93x46 cm, la base és un capitell de 47x4 x46 cm, multiplicat per dos o per quatre. Al monestir de Silos, al propi monestir de Silos, és conserven capitells de 47x47x42 cm, corresponents al Primer Taller. Són poc habituals, però estan al propi monestir de Silos, sense anar més lluny.

2 Durant el s XII, la precisió de les mides que observen en les columnes s'hauria pogut aconseguir en monuments islàmics, però certament no era una característica de l'art cristià de l'època.

L’argument és incomprensible... no s’entén què vol expressar i què pretén argumentar. Què es vol dir amb la “precisió de les mides”? El redactor creu de debò que una obra medieval es feia amb pedres que anaven tallant “més o menys”?

3 El fet que el capitell i la motllura es col·loquin simplement contra el pilar en lloc d'estar-hi encaixats és un altre indicador de modernitat.

Radicalment fals. Els capitells i bases de la porta de comunicació entre claustre i església a la Catedral Vieja de Salamanca, els capitells de la galería claustral romànica de Santa María de la Vega (Salamanca), els capitells angulars del claustre de Silos, els capitells i bases de la catedral romànica de Mondoñedo, els capitells de galeries romàniques com Caracena, els de la portada de Artaiz, els del claustre de San Juan de la Peña, etc. .... són alguns dels molts i molts casos a la geografia romànica hispana que evidencien que aquesta afirmació és fruit tant del desconeixement com de l’apriorisme.

4 La tècnica amb la que es treballa la pedra també és diferent de la medieval.

En què és diferent? Veient els capitells, evident a les fotos dels anys 30 i encara de molts capitells en el seu estat actual, és absolutament clar que la tècnica és exactament la medieval. I es pot dit el mateix en relació d’un percentatge elevat dels cimacis.

5 El claustre té un desgast uniforme que no sembla natural. Un claustre és un jardí envoltat per un passadís amb arcs que està cobert per una teulada. En aquestes circumstàncies, normalment, el desgast és més asimètric, una banda quedaria més exposada als elements que no pas l'altre.

El desgast rarament resulta asimètric a causa de l'orientació, més enllà d'una selectiva biocolonització. En tot cas, l'afirmació que la degradació és uniforme és, simplement, falsa: l'erosió dels elements (capitells, bases, ampit, dovelles, etc.) és variada i fortament condicionada per les circumstàncies puntuals i la qualitat de la pedra. A més, en la present ubicació només es pot considerar la degradació peça a peça perquè la seva disposició a Palamós és diferent de Ciudad Lineal i encara diferent de la probable anterior ubicació. 

Són tants els casos de capitells claustrals en els quals la degradació és uniforme (Sant Cugat, Tarragona, Seu d’Urgell, San Pedro de Soria, ...) que no val la pena ni detallar-ho. A Silos, per exemple, hi ha capitells erosionats al costat d’altres intactes i tant uns com els altres presenten uniformitat de conservació o d’erosió. El costat del pati no presenten alteracions explícitament diferents del costat galeria.

6 Els capitells s'inspiren en el claustre de Santo Dominigo de Silos: Silos I i Silos II. Més ben dit, sovint els models són de Silos I amb l'estil de Silos II. Per la seva datació, la historiografia no s'ha posat d'acord: així per Silos I alguns proposen en torn de l'any 1000 (Yarza, Bango, Valdez del Alamo) i d'altres proposen entre 1126-1130 (Moralejo; Klein, Cherlette) i més tardà 1130-40 (Lacoste); per Silos II proposen 1158-71 (Valdez del Alamo) i 1170-88 (Ocon, Charlette).

S’agraeix molt el recompte bibliogràfic, en el qual es detecten significatives absències. S’enten que la damnatio memoria bibliogràfica deu ser un primer pas per a la negació del coneixement i autoritat. El fet que no hagi consens bibliogràfic sobre la datació de Silos no aporta res al debat. En tot cas, amb arguments històrics y materials objectius presentats a llibres monogràfics i publicacions internacionals, s’ha acreditat que Silos I va ser realitzat ante quem 1110 i Silos II ante quem 1170.

Només una pregunta: en quina mesura un alt percentatge dels capitells de Silos II no és sinò la reinterpretació en plàstica tardorromànica dels capitells de Silos I? Qualsevol estudiós sap que és així.

7 L'art de la primera etapa de Silos continua sent un fet aïllat, sense paral·lelismes coneguts en l'escultura arquitectònica hispànica, d'aquí la seva dificultat en fixar la cronologia. Només els termes interpretats pels artistes de la segona etapa de Silos van ser coneguts i es van utilitzar en altres conjunts romànics. I basant-nos en aquesta premissa, l'ús de motius de la primera etapa de Silos en els capitells de Palamós ja fa dubtar, i molt, de la seva autenticitat. En molts casos els capitells de Palamós són exemples de reinterpretació d'un capitell de la primera etapa utilitzant l'estil més robust de la segona, De vegades l'artista de Palamós manté la forma dels capitells de la primera etapa, però en canvi hi representa un motiu de la segona etapa.

En efecte. I no obstant, què? Per aquest debat es pot consultar G. Boto, “El caso Palamós: del dictamen oficial al estudio exhaustivo y científico de los especialistas”. Romanico, 15 (2012), p. 68-77, on aquesta paradoxa ja està plantejada.

Cal insistir que Silos II és la reinterpretació de Silos I, amb format de capitell diferent (el de Silos II amb collarins secants). No hi ha raó per negar que siguin reinterpretats dissenys de Silos I i de Silos II, si be en un format de capitell present en llotges tardorromàniques (Aguilar de Campoo, San Pedro de Soria -galeria est- i sobretot Benevívere). Més encara: el capitell del cicle de la Nativitat de Silos II segueix el format dels capitells de Silos I, a diferència dels altres capitells del taller de Silos II. No hi ha, doncs, cap objecció en aceptar que a partir de modells de Silos I i II s’utilitzi el format de Silos I: a Silos mateix és va fer.

8 Presència de capitells amb influències de l'escola hispana-tololosana de 1100, i també del repertori d'Auverge, de finals del s XI, amb exemples en el panteó Real de Sant Isidor de León i a Mondoñedo.

La restringida al·lusió, en el molt hipotètic cas que es pogués sostenir, ens parlaria del coneixement d’un repertori. Però, el redactor d’aquest argumentari considera que algú pensa i ha defensat que els 44 capitells de Palamos són romànics? No hon són tots ni in situ en Sant Cugat o en Silos, perquè ho havien ser en un claustre treslladat?

9 Alguns detalls concrets ens porten a l'estil del mestre Mateo del Pòrtic de la Glòria.

Amb tota lògica. En la succesió de tallers escultòrics que van intervenir a la Catedral Vieja de Salamanca, i en particular al seu claustre, és òbvia i prou sabuda la presència d’un escultor de formació mateana. No tindria, doncs, res d’estrany que a la escultura de les galerías del claustre es pogués detectar rastres de fòrmules mateanes. 

10 A Silos predomina un estil geomètric de la composició, cosa que a Palamós és més irregular

No és fàcil entendre qué significa pel redactor “estil geomètric”, si es refereix a les composicions o als perfils de les figures (que no és el cas de Silos, amb tota evidència), a molts capitells de Palamós es segueix una composició quiasmàtica, com a molts capitells de Silos i tota la seva àrea d’influència. 

11 Si entrem en les representacions de les figures d'animals o d'éssers fantàstics les formes de les parts del cos prenen formes molt allunyades del que és habitual a l'Edat Mitjana: veiem els capitells amb dracs per exemple (capitell S4). Els pentinats de les sirenes fan pensar en formes contemporànies de principis del s. XX (capitell S5), segons E. Vazquez.

Les formes dels dracs (amb colls gruixuts) i bona part dels pentinats, amb el seu geometrisme tardoantic, és fàcil trobar-les a diferents capitells i relleus dels pòrtics de Rebolledo de la Torre, epicentre del àrea d’acció d’un taller que va estendre la seva activitat pel nord de les províncies de Palència i Burgos. Una part de les plantilles emprades per aquest taller estan presents a les naus de la Catedral Vieja de Salamanca. Es recomana fefaentment a l’autor de l’argumentari visitar més edificis romànics palentins i burgalesos. 

12 Les ales i les diferents parts del cos en animals i éssers fantàstics, estan tractats com si  no formessin part de l'animal, per emplenar un buit del fons. L'escultor no ha entés el que copia. Per exemple el capitell S9.

En què, exactament, actua diferent aquest escultor dels de Santa Maria de la Vega, dels baldaquins i claustre de San Juan de Duero, d’alguns dels escultors de San Pedro de Soria, dels autors dels pòrtics de Caracera, Tiermes, Millana (La Alcarria)... Un coneixement suficient de la plàstica tardorromànica castellana i lleonesa permet constatar aquestes homologacions.

13 El tractament que reben els elements fitomòrfics també denota aquesta manera de fer.

Afirmació generalitzant, subjectiva, gratuïta i insolvent. Caldrà recordar al redactor que van ser multitut els escultors romànics que entenien parcialment, i no sempre de manera encertada, allò que copiaven.

14 El mateix passa amb les figures humanes. Mirem, per exemple, la representació de Samsó a Silos i Palamós.

La representació de Samsó (multiplicat, per cert, com també passa en els capitells procedents de San Pedro de las Dueñas, MAN), és completament coherent amb el taller que intervé a Rebolledo de la Torre i la seva àrea d’acció (Las Henestrosas, Vallespinoso de Aguilar... i d’ una altra manera a Duraton o Sepúlveda, a terres segovianes). El rostre de Samsó té els mateixos recursos que l’avar del capitell o l’Adan del relleu de Rebolledo.

15. Si comparem el capitell de Rebolledo de la Torre amb l'equivalent de Palamós veiem un cop més aquesta transformació que observem també amb els capitells de Silos i Palamós: versions maldestres ďuna còpia.

Exactament, en què és maldestre aquest capitell a la llum de l’homòleg de Vallespinoso de Aguilar o el de Las Henestroses, en relació amb el capitell d’Aguilar de Campoo (MAN), del qual parteixen en dues variants, tant el capitell de la nau de la Catedral Vieja de Salamanca com els capitells de Rebolledo-Vallespinoso-Las Henestrosas?

El detall de la cama interna de Samsó, recolçant sobre la pota posterior dreta del lleó, només es troba a Vallespinoso i a Las Henestroses. És important assenyalar que abans de la Guerra Civil no hi havia cap referència, ni gràfica ni escrita, a aquestes esglésies; poc les podrien conèixer els suposats autors del claustre a primers del s XX...

A qualsevol coneixedor d’art romànic de la meseta no cal recordar-li els nombrosos exemples de representacions maldestres: es pot indicar el cas dels àngels de les Anunciacions en el deixant silense, amb poca o mínima fortuna. Invocar la malaptesa com argument d’autenticitat és un argument erroni i, per tant, deplorable.

16. La relació amb les peces conservades del claustre de Salamanca, denoten la distància entre aquestes i Palamós. Vegis els capitells que es conserven encara avui a les parets del claustre actual, i el capitell conservat al Museu Mares (identificat per G. Boto el 2003 com procedent del claustre de Salamanca), que tenen un gran refinament propi de la influencia aquitana, molt lluny de les mostres de Palamós.

Ja que es cita una referència de Boto, millor fer-ho correctament (any 2001). Aquest article repercuteix un estudi provisional de José Luis Hernando d’uns anys abans. Avui sabem exactament la procedència dels capitells (són una col·lecció de peces) conservats al Museu Marés, procedència que serà publicada en els primers mesos de l’any 2015 i que no és la catedral de Salamanca, com ja va ser exposat i argumentat al congrés de Cuixà el juliol de 2014.

17 Diferencia d'estil i qualitat amb Silos II i Silos I, en qui s'inspira fonamentalment però de forma contradictòria ı maldestre

A aquestes alçades, el redactor de l’argumentari haurà sabut (o hauria d’haver sabut) que en els capitells de Palamós es reconeixen fins a tres mans, que van treballar amb plantilles diferents (de la cohabitació d’escultors romànics d’estilemes absolutament contrastats treballant en una mateixa obra vegeu, per exemple, la façana sud de San Juan de Villanueva, Cangas de Onis). Caldrà saber com argumenta el redactor la valoració subjectiva de “maldestre”, interposada com a confirmació de falsedat. Sens dubte, no voldrà eliminar l’enorme nòmina d’escultures romàniques de baixa qualitat presents al paisatge del medieval castellà i lleonès, tant en centres de gran rellevància com en parròquies.

18 Així dons, barreja ďestils, de cronologies i d'influències: Silos l (primera meitat s XII), Silos II (segona meitat s XII), en algun cas influència d'Auverge (s XI), de l'escultura hispana-tolosana (1100), i fins hi tot de l'art del mestre Mateo (1168-88) o de l'art de Salamanca d'influència aquitana.

D’aquesta barreja cal treure la influència aquitana perquè no existeix i la d’Auverge és completament discutible. La presència de Mateo de manera més que discreta, dels corrents de l’Alt Pisuerga (Aguilar-Rebolledo-Vallespinos...) i d’alguns motius salmantins (figuratius, teriomòrfic i fitomórfics), no és altre cosa que la confirmació de la connexió dels autors d’aquests capitells amb la cultura artística present en l’església i la sala capitular de la catedral de Salamanca (de fet el panorama de convergències artístiques a la catedral de Salamanca és encara molt més complex, barrejat i polièdric, en un grau incomparable amb qualsevol altre centre artístic del tardorromànic peninsular; els estudis de Pradalier i de Hernando ho demostren). 

En relació amb la presència de motius silenses, caldrà pensar en l’extensió de l’àrea del deixant de Silos i la presència al claustre de Salamanca d’un escultor arribat des d’encara més lluny dins la diòcesi burgalesa (Oña) per fer nomès la façana de la sala capitular. Si no estigués in situ, ningú podria aceptar la presència d’un escultor de curriculum oniense a Salamanca. Allò que produeix desconcert, a cap a la fi, són els motius de Silos I i no tant els de Silos II (motius de Silos II amb la tipología general de capitell emprat pel taller de Silos I, sense anar més lluny, a San Pedro de Soria). 

Un exemple de la dinàmica de l’escultura romànica a Castella: el capitell 1 de Silos (Silos I) va ser replicat al capitell 33 de Silos (Silos II), que a la seva vegada va ser replicat en el pòrtic de Caracena: així tenim un capitell de Silos I replicat a Carecena perquè a Silos mateix es va iniciar el procès de rèplica de Silos I.

Valoració final

Des de quan la barreja d'estils i influències és un determinant de falsedat? Què passa amb Armentia, Rebolledo de la Torre, Santo Domingo de la Calzada, Santiago de Agüero, San Martín d'Uncastillo, Sangüesa, San Juan de Duero o San Pedro de Soria, per exemple? És de cap i de nou, una afirmació absolutament simplista i reduccionista, sense cap suport científic i més que discutible. L'univers romànic és complex i variat i qualsevol obra d'art mereix un estudi més detallat, coherent i respectuós que el projectat pel redactor de l’informe.

Tot i que a primera vista tot és similar, un detallat estudi es revela els aspectes que mostren millor les diferències: l'harmonia (o no) en la relació entre cap i cos, la forma de fer els ulls, les boques, els plomatges o pelatges, el tractament dels plecs, les textures, la inclusió (o no) d'elements decoratius, les postures, els agrupaments, etc. Es reconeixen diferències, per exemple, en el tractament dels volums (en les pròpies figures i respecte al fons), en les dimensions i proporcions dels animals, en els tipus de tiges i fulles vegetals, en les formes de les cistelles, en les cantonades on convergeixen ales i motius vegetals (CP2, CP4, CP9, CP15, CP24 i CP25 tenen resolució compositiva diferent), etc.

Queda pendent realitzar un estudi exhaustiu de les "maneres" de fer per classificar les variacions del conjunt i determinar millor les comparacions amb obres similars. Atesa la magnitud del claustre, és impensable que tot hagi estat realitzat per un mateix autor, però a un primer cop d’ull, és evident que hi van treballar dues mans i potser fins i tot, tres. Com és ben sabut, a l'Edat Mitjana, per dur a terme el treball sense excessiva demora, al "taller" (probablement format per diversos artífexs) podien acudir artistes de procedència diferent. La dinàmica constructiva del moment demanava un notable nombre d'escultors.

El fet de no trobar equivalents a certs éssers fantàstics o certes disposicions no és indicatiu ni prova de falsedat: hi ha multitud de motius i composicions en el tardorrománic hispà per als que encara no s'han trobat paral·lels escultòrics (bé sigui perquè no van existir, bé sigui perquè s'han perdut).